top of page

Mor un gran compositor


Publicat al Periòdic d'Andorra el dimecres, 22 de juliol de 2020 | 03:15 h

Aquest passat 6 de juliol va morir a Roma amb 91 anys Ennio Morricone el gran compositor que va compondre algunes de les bandes sonores més famoses de la historia del cinema. El seu èxit es deu al fet que el compositor va aconseguir captar l’atmosfera de la música i desenvolupar un ampli ventall de registres. Durant la seva carrera com a compositor cinematogràfic va ser nomenat als Oscars sis vegades i en va guanyar un amb la banda sonora de la pel·lícula Els odiosos vuit. La seva carrera al cinema va començar el 1982 quan John Carpenter, que fins aleshores s’havia responsabilitzat sempre de les bandes sonores de les seves pel·lícules, va recórrer al compositor perquè realitzés la partitura de la seva pel·lícula La cosa. Ennio Morricone li va oferir un score barroc típicament carpenterià, regit per l’ús del sintetitzador. Això va constituir ja una prova irrefutable del tarannà camaleònic del compositor qui, com tots els grans compositors dedicats al cinema, es va emmotllar sempre a les necessitats dels cineastes més dispars. El seu salt a la fama es va produir amb els westerns de Sergio Leone en què se sentien xiulets, cors, cops d’enclusa, trets, arpes, el so d’una harmònica, etc., els quals van ser desacreditats pels puristes de l’època per considerar-los com a música de fira. Morricone va crear més de cinc-centes composicions per a pel·lícules, utilitzant infinitat de registres: la frivolitat festiva i enganxosa (El furor de la cobdícia), els paisatges poètics (Cinema Paradiso), l’homenatge al jazz i al ragtime (La llegenda del pianista a l’oceà), els sons experimentals (els seus treballs amb Dario Argento, que ell va anomenar «música gestual»), el romanticisme èpic (Novecento) o l’elefantiasi orquestral (els cors i el so de l’oboè de la pel·lícula La missió). Encara que la seva formació va ser clàssica, Morricone va ser un avantguardista de vocació el qual sempre va estar fora de totes les modes. Aquesta capacitat per poder passar d’un gènere a un altre gairebé sense immutar-se li va permetre mantenir-se en primera línia durant més de cinc dècades. Per a ell, el cinema era una font inesgotable d’experimentació. Va inventar la música dels spaghetti western en Per un grapat de dòlars (1964). Més tard, es va permetre el luxe de parodiar-los a Mi nombre es Ninguno (1973), quan el gènere començava a decaure. Al mateix temps, va treballar en la música de gairebé tots els subgèneres de la cinematografia italiana. També va treballar a Espanya amb Almodóvar en la pel·lícula ¡Átame!. Jo em quedo amb pel·lícules com, per exemple, El bo, el dolent i el lleig que vaig veure quan era petita i la música de les quals m’encantava i amb la seva creença que l’èxit es deu sempre a la feina i a l’esforç. El fet d’escoltar ara aquestes bandes sonores sempre em porta molts records i em transporta a una altra època, a la meva infantesa. 

14 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Pentacosta

bottom of page