Com superar la decepció

Fabiola Sofía Masegosa

La decepció és una d’aquelles emocions que tots coneixem, però que gairebé ningú vol mirar de front. És punyent, inesperada i sovint injusta. Ens arriba per paraules que no esperàvem, per actituds que no entenem o per expectatives que s’esfondren de cop. I, tanmateix, la decepció és també un punt d’inflexió: un d’aquells moments en què la vida ens obliga a frenar i revisar què estem donant i què estem rebent.

Superar-la no és qüestió d’oblidar, ni de fer com si no hagués passat res. La decepció no desapareix amagant-la sota l’estora. Al contrari: és precisament quan l’acceptem que comença a perdre força. Reconeixem que ens ha ferit, que ens ha fet dubtar, que ens ha deixat un buit. I és en aquest reconeixement on s’obre la primera porta cap a la recuperació.

Una de les grans dificultats és que la decepció sovint va lligada a la confiança. Quan confiem en algú —una amiga, una parella, un company, fins i tot una institució— ens hi exposem emocionalment. I quan aquesta confiança es trenca, encara que sigui amb un gest petit, el cop és més profund del que voldríem admetre. Però aquí hi ha una veritat incòmoda: la decepció diu tant de nosaltres com de l’altre. Parla de les nostres expectatives, de la nostra manera d’entendre les relacions, de la nostra manera de donar i de rebre.

Superar la decepció implica reaprendre a mirar. No es tracta de tornar-nos desconfiats ni de posar murs a tot arreu, sinó d’entendre que no podem controlar les accions dels altres, només les nostres. El que sí que podem fer és triar com respondre. Podem respondre amb rancor, quedant atrapats en un cercle que no porta enlloc. O podem respondre amb lucidesa, entenent que allò que ens ha fet mal no defineix tota la nostra història ni tot el nostre valor.

També cal dir-ho clar: hi ha decepcions que allunyen, i està bé que sigui així. Hi ha persones que només són capaces d’estar a la nostra vida un temps. Hi ha relacions que es desgasten, i moments que deixen de tenir sentit. De vegades, la decepció no és el final de res important, sinó l’última empenta que necessitàvem per deixar anar allò que ja feia temps que no ens feia bé.

Però la cara menys visible de la decepció és que, un cop superada, ens torna més forts. No en el sentit tòpic de “el que no et mata et fa més fort”, sinó en un sentit molt més profund: ens ajuda a conèixer els nostres límits, els nostres desitjos i el que realment necessitem. Ens ajuda a posar paraules a coses que abans només intuïem. Ens ajuda a triar millor.

Superar la decepció no vol dir deixar de sentir. Vol dir entendre el que sentim, assumir-lo i, finalment, avançar sense carregar allò que ens llastra. És un procés lent, irregular i, sovint, feixuc. Però quan arribem a l’altra banda, ens descobrim amb una mirada més clara i amb una capacitat renovada de confiar —en nosaltres mateixos i, si convé, en els altres.

Al cap i a la fi, la decepció no és una derrota: és una oportunitat, encara que sovint vingui disfressada de dolor.