top of page

Entendre l'art contemporani


Publicat al Periòdic d'Andorra el dimecres, 18 de novembre de 2020

Quants de nosaltres no hem qüestionat el valor d’una obra d’art contemporània? Algunes de les frases més repetides són: Això ho fa qualsevol! Un nen petit fa coses millors que aquesta! o, fins i tot, algú pot dir: Això és una estafa, aquí no hi ha art! La veritat és que és difícil d’entendre l’art contemporani. Jo mateixa, de vegades, he d’oblidar que soc una persona molt tradicional i m’encanta l’art clàssic, per canviar la meva mirada i veure aquestes obres des d’un altre punt de vista molt més conceptual. Ja que aquestes opinions constitueixen una crítica molt desconsiderada per un nou corrent d’art, on darrere d’aquests aparents gargots hi ha un estil, una tècnica i una intenció que també neix de mans d’un artista. En el meu article intentaré donar-vos unes pautes per entendre millor aquest art i posar en valor el seu treball. Però, arribar a entendre la seva intencionalitat no vol dir que hagi de agradar-nos o que ens anem a convertir en uns perfectes crítics d’aquest corrent artístic. Així que, després d’arribar a entendre-ho, cada un de nosaltres serà capaç de jutjar-lo i valorar-lo des de la seva pròpia experiència. En primer lloc, per entendre l’art contemporani cal saber que no hi ha res a entendre i alhora tenim tota una finestra oberta a l’entesa. És a dir que, per norma general, una obra contemporània no pretén tenir una única finalitat, no pretén reflectir la realitat, no pretén enaltir els atributs d’un personatge determinat, etc. L’art contemporani i especialment l’art abstracte és una forma d’expressió lliure i de vegades efímera que flueix de l’interior de l’artista per comunicar-se amb els espectadors de manera individual inspirant al receptor el que ell mateix vulgui interpretar en el moment en què s’observa la peça. A més, s’ha de tenir en compte que, en moltes ocasions, el mateix públic ha de participar i formar part de l’obra. Un exemple, seria la performance Consum d’art dinàmic pel públic, devorar l’art de Piero Manzoni, en la qual l’artista assegut en una taula bullia ous i després els marcava amb la petjada del polze mullat en tinta i se’ls donava de menjar al públic el qual amb aquesta acció entrava en comunió física i psicològica amb l’art. Per continuar, m’agradaria reafirmar la idea que aquest art no ha d’agradar al públic obligatòriament, ja que ni tan sols ha estat creat amb la finalitat d’agradar, sinó amb la de transmetre certes emocions. Aquestes obres condueixen, unes vegades de forma immediata i intuïtiva i altres com a fruit d’un conscienciós anàlisi, a l’espectador a una reacció, a compartir un sentiment com, per exemple, la ràbia, el dolor, la passió, etc. Així, el desafiament i la pura provocació a l’espectador forma part del joc artístic. L’artista busca aconseguir que la seva obra digui alguna cosa, que generi sentiments, tant plaents com desagradables, els quals, en ocasions, resulten contradictoris al públic el qual mai ha de quedar-se amb una sensació d’indiferència. Per aconseguir aquesta provocació utilitza elements que no es considerarien artístics o es val de conceptes quotidians als que eleva a la categoria de peces d’art.

Per acabar, tornar a assenyalar que qualsevol gènere d’art pot generar rebuig, ja que ni tot l’art és bonic, ni tot l’art té l’obligació d’agradar. És més, en moltes ocasions, fins i tot en períodes més clàssics, és segur que hem vist obres que ens han generat sentiments desagradables. Per tant, moltes vegades, l’art contemporani, sobretot el més abstracte, pot generar-nos rebuig, un sentiment que mai hauríem de confondre amb la indiferència. Si aconseguim que l’obra ens transmeti sensacions, tant si són positives com negatives, haurem aconseguit el nostre propòsit.

15 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Pentacosta

Comments


bottom of page