top of page

Vivint el Nadal

Publicat al Periòdic d'Andorra el dimecres, 9 de desembre de 2020



Després d’assistir fa dos caps de setmana a la inauguració del Poblet de Nadal i al Castell de focs artificials, aquest cap de setmana passat em vaig proposar assistir dissabte al matí a la Fira de Santa Llúcia i a escoltar, com tots els Nadals, l’actuació dels Petits Cantors. Aquesta és una de les meves tradicions nadalenques que m’ha aportat el que és ara el meu país, Andorra i que juntament amb «L’Ossa» d’Ordino i moltes altres s’han unit a les que ja tenia de la meva infantesa a Alacant.


Lamentablement per qüestions de salut no vaig poder anar dissabte, però un cop fora de l’hospital no vaig poder faltar a les meves habituals cites diumenge. Així, que al matí vaig anar primer a la Fira de Santa Llúcia, on vaig comprar alguna figureta per al meu Pessebre. La veritat és que ja està ple de cases, pastors, animals, arbres, etc.; però, ara, sempre busco alguna cosa que sigui singular, alguna cosa diferent i sempre la trobo. En aquesta ocasió el que més gràcia em va fer del que vaig trobar és un petit esquirol de ceràmica. Ara ja no compro tampoc cap figura de plàstic, encara que hi tinc moltes. El meu pessebre té també records dels meus viatges com un bananer que jeu agenollat davant de l’Infant Jesús oferint-li bananes i ve, tots els Nadals, des de Tenerife només per fer-ho.


A la Fira hi havia moltes paradetes d’objectes de decoració nadalenca, de torró, d’embotits... I aquí vaig tornar a caure en la temptació i em vaig comprar els meus ja acostumats llardons. Els compro a totes les festes i Fires d’Andorra quan hi ha i aquest any, la veritat, no he tingut moltes oportunitats de tastar-los.



Després vaig anar al Poblet de Nadal per sentir cantar als Petits Cantors i també vaig fer un tomb per allà. Acabada la meravellosa i emotiva actuació em vaig comprar menjar japonès per al dinar: brou d’ànec de Pequín i espaguetis Yakisoba amb verduretes. Estaven molt rics i no diguem els xips de moniato fregits que ens vam menjar la vegada anterior, tan torradets. Una meravella! I encara espero provar l’ànec lacat, però això és per a més d’una persona i, diumenge passat, jo estava tota sola.


Dimarts per descomptat vaig anar a veure «L’última óssa d’Ordino», la qual enguany es va realitzar en un escenari, coses de la pandèmia que ens roba fraternitat i companyonia, però igualment la cultura i les tradicions han demostrat finalment, després de molts actes i festes anul·lades, ser més fortes i poder caminar sempre cap endavant. Mai s’han de perdre les arrels d’un poble i moltes persones estem lluitant per això, perquè la cultura continuï i mai s’aturi. Espero de veritat poder seguir sempre formant part de la vida cultural d’Andorra i poder posar el meu granet de sorra per aconseguir aquest fi.

15 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page