top of page

Miguel Hernández


Publicat al Periòdic d'Andorra el dimecres, 1 d'abril de 2020

Fabiola Sofia Masegosa El 28 de març de 1942 va morir Miguel Hernández, poeta i dramaturg oriolà de la generació del 36, encara que molt més afí a la del 27, a la presó d’Alacant. Miguel Hernández és el poeta que més admiro al costat de Federico García Lorca. I entre les seves poesies, sempre m’emocionen les Nanas de la cebolla, poesia que em vaig aprendre de memòria quan encara era molt petita.


El que moltes persones que gaudeixen amb la seva poesia desconeixen és que Miguel Hernández abans que poeta va voler ser dramaturg. Desitjava i tenia la convicció personal que aquest seria el seu mitjà de vida, amb el qual podria satisfer les seves ànsies de reconeixement social i intel·lectual. Així ho va creure i ho va intentar fins al final dels seus dies, tal com es reflecteix en les seves nombroses cartes que va adreçar des de la presó a la seva dona i font de la seva inspiració, Josefina Manresa. Una idea, la de representar, que el va obsessionar com a escriptor durant la seva curta però apassionada carrera literària, i que el va portar a descobrir les figures més importants de la intel·lectualitat dels anys 20 i 30 a Espanya. Tot i això, el seu teatre no es representa actualment pel fet que el comerç teatral ho considera inviable. Així, Miguel Hernández va aportar abans de la seva primerenca mort diverses obres de diferent temàtica al gènere dramàtic: sobre el tema del sacre, Quién te ha visto i quién te ve y sombra de lo que eras» (1934); del mític, El torero más valiente (1934); el social, Los hijos de la piedra (1935) i El labrador de más aire» (1937); del èpic, El pastor de la muerte (1937) i del polític en obres com La cola, El hombrecito, El refugiado i Los sentados escrites en els començaments de la Guerra civil i recollides en el volum Teatro en la guerra.  Encara que aquestes últimes obres estan considerades com a pura propaganda política, ja que l’esclat de la Guerra civil portarà al nostre escriptor a adoptar un compromís real que li farà enfrontar-se als cercles intel·lectuals retraient-los el fet de lluitar només amb les paraules i no lluitar com ell a peu de les trinxeres. Un compromís que Miguel Hernández afronta amb enteresa i al qual lliurarà la seva joventut lluitant per la II República i pels pilars polítics i socials que aquesta sustentava.  De totes elles, ja que no tinc espai per comentar-les totes, vaig a parlar-vos sobre la més emotiva i la que a mi més m’agrada: El torero més valent. Es tracta d’una tragèdia espanyola creada a partir de la mort en les arenes del torero i també escriptor Ignacio Sánchez Mejías a l’agost de 1934, fet que també va inspirar el poema de Federico García Lorca Llanto per Ignacio Sánchez Mejías. Aquesta peça va romandre inèdita fins que el 1986, Josefina Manresa va decidir treure-la a la llum per al seu estudi i difusió. En ella, el poeta s’embolica en una de les seves grans passions: el mite del torero. El folklore i l’escena popular acompanyen un heroi enamorat que mor sota les astes d’un toro. 



12 visualizaciones0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Pentacosta

Comments


bottom of page